Pradencs

1 Joan

2 Salvador

1 Joan.

El meu  nom és Joan Pons, però  si voleu preguntar per mi o per algú de la meva família heu de preguntar pels “Torra”. Estic molt content de que em veieu tocant el saxo però no us penseu que era el meu ofici…. Bé, una mica sí, ja que vaig tenir la sort  de que l’Agustí Monells, als inicis dels anys 30, tingués la paciència de formar musicalment un grup de jovenets del poble  que, després de moltes peripècies,  vàrem  ser la base de l’Orquestra Monells que va  fer ballar més de quaranta anys els  pradencs , els diumenges a la tarda , des del Pasqua fins la Festa Major ; a més d’acompanyar  les caramelles i tocar sardanes a la Plaça . El saxo va ser la meva afició però el meu ofici era el de pagès i mireu si n’era d’organitzat  que encara tenia temps per fer  una altra cosa: vaig ser l’alcalde de Prades  des de 1957 fins 1967. No sé pas com trobava temps per tot!

 Per sort l’Antònia, la meva dona i els meus tres fills em van fer costat!

2 Salvador.

 La mare sempre  deia : “Salvador,  espavila’t a buscar una bona xicota perquè ets massa  deixat per viure sol , el dia que jo falti”. Però al final no ho vaig fer perquè les que  em volien a mi no m’agradaven i les que  jo desitjava no em feien cap  cas .  Mai he tingut un duro.  La veritat és que mentre vaig ser jove ja m’estava  bé això de ser solter perquè així anava a la meva   i no em calia  treballar tant  com els qui tenen dona i criatures.

 Sort que ma germana i el seu home m’han  arreplegat.  Ells em fan  la vida i poca cosa més i jo, a canvi , faig de pastor i els ajudo al tros  i a fer llenya . Abans havia provat de fer  de taberner als baixos de casa però  hi havia massa competència al poble i, no ho digueu a ningú però… a mi m’agrada  massa el vi.

En fi,  el que us volia dir és que la mare  tenia raó perquè he arribat a vell sol i vivint de la caritat de la família! Ves, que hi farem…! Apa doncs, adéu-siau,  que de tant xerrar tinc la gola seca i necessito un traguet de garnatxeta fresca

3 Isabelita.

Me llamo Isabelita García  y soy la que está de pie en el centro.

Me han dicho que cada año viene un fotógrafo al pueblo y retrata a los niños para ganarse un dinerito vendiendo las fotos a las familias.  Yo creo que mis padres no la compraran porqué siempre dicen que no tenemos dinero para tonterías porqué cuesta mucho trabajo ganarlo. Por eso hemos venido  a vivir aquí desde tan lejos, para que mi padre y mis hermanos tengan faena. Yo estoy un poco triste porque echo mucho de menos a mis abuelas y a mis primos. Además, aquí en Prades hace mucho frío y  hablan raro: En la clase hablan en castellano, pero cuando salimos a jugar, me cuesta entender lo que dicen y algunos se burlan de mí. Mi madre me dice que tenga paciencia, que enseguida tendré muchos amiguitos  y aprenderé el catalán. Creo que tiene razón porque cuando salimos del col.legi ,  vamos juntos a berenar a la plaça y lo pasamos muy bien.

4 Sisco.

Naltros som el Sisco Aixalà i la Rosa Vallverdú però ens coneixen com el Sisco del Mas i la Rosa Tova.

 Jo sóc del Mas d’en Basteret  però, al casar-me i no ser-ne l’hereu, en  vaig haver de marxar. Vaig anar a viure a una casa del Portal que tenia el  pedrís més gran de Prades. Tot el veïnat hi feia cap:  les dones a cosir, la canalla a berenar i els homes a xerrar del temps i la collita. Li deien el pedrís de ca la Tova. A mi m’encantava aquell  bullici i és que fixeu-vos si sóc  de la gresca que per Carnaval era l’encarregat de fer el Carnestoltes, de voltar-lo pel poble, d’estar amb ell a l’escenari quan es llegia El Testament   i de plorar-lo quan el cremaven.

Ara que la Rosa i jo ja som vells i vivim amb un fill a  fora vila, ens agrada  recordar  aquells bons moments   que tant  van ajudar-nos a passar la duresa de la vida que ens va tocar viure.

5 Esther.

Jo sóc l’ Esther i el que em dóna la mà és meu pare que es diu Joan Massó però, no sé perquè, li diuen Joan Calçat. Als pobles  ja passa això de que et diguin  per un altre nom.  A la meva mare, que es diu Rossita  Salvadó, li  diuen Rossita Tonieta.

Avui estic una mica enfada  perquè m’han fet posar barret i guants per  anar a una boda  i a mi no m’agraden  gens però es veu que per anar als casaments t’has de mudar i  fer bondat tota l’estona.

La majoria de pares dels meus amics són pagesos i van al tros però el meu no. Té una colla de paletes i manobres i arreglen cases del poble o fan xalets pels forasters. Ell va néixer a Riudoms però m’ha explicat que va pujar a Prades a fer una obra i  quan va conèixer a la meva mare s’hi va quedar a viure. Bé, al principi no,  perquè m’ha dit que pujava a festejar en bicicleta.  Crec que va fer bé de venir a viure a Prades perquè és el poble més bonic del món.

6 Artemio.

Em dic Artemio  Salvadó i sempre he fet de pagès. Bé, sempre no perquè vaig haver d’ anar a la guerra. Això si que va ser fotut! Tothom en va sortir malparat. Al meu germà Mingo  i a mi ens van malferir  però el pitjor va ser que el  meu altre germà, el Joan, va desaparèixer a la batalla de l’Ebre i no el  vàrem poder ni enterrar.

Jo ara  segueixo  fent la meva vida de pagès i  cada dia vaig al tros amb el gos  a fer el que toqui:  llaurar, sembrar, plantar, regar l’hort , segar, recollir la collita…Vull fer una vida tranquila al costat de la meva dona Mercè i els meus fills Carmen i Quimet . A ells no els hi parlo gaire del que vaig haver de passar, va ser massa trist i jo vull que tinguin una vida  ben alegre.

7 Pere.

Com que el meu amic i jo ens diem Pere, al poble, per no confondre’ns, hi afegeixen el renom de casa nostra. Així doncs, per tothom som el Pere  de la Sara , pel nom de  ma  mare i el Pere pastisser, per la feina de son pare.

 Al Pere i a mi ens agrada molt el futbol.  Als pobles, saber jugar bé a la pilota és important   per  a un xiquet. Ser bon o mal  jugador fa que se’t disputin o no a l’hora de triar equip al pati del col·legi o a la plaça del poble i això decideix força la teva  jerarquia dins la colla d’amics. 

Si als 14 o 15 anys ets bo,  passes a formar part del “Club de Futbol Prades”  i desde  llavors els moments més emocionants de la teva vida ja no son  el partidets   que fas al bosquet contra els nois forasters als estius sinó els que jugues  els diumenges contra  els equips dels eterns  enemics/rivals  del pobles veïns com  el Cornudella,  el Vilanova de Prades o el Ulldemolins.

8 Josep.

Em dic Josep Benet i vaig ser molts anys  capellà de Prades. 

No feia massa que havia sortit del seminari quan em van donar aquesta parròquia. A mi i a  la meva germana Mercè que m’acompanyava, ja  ens anava bé ja que no érem  massa lluny de Rocallaura, el nostre poble.

La meva arribada va representar una petita revolució. Jo era un capellà  jove, no portava sotana, tenia un tracte de tu a tu amb la gent i vaig engegar moltes activitats  noves al poble: Obrir els baixos de l’abadia pel jovent, donar classes de música i cant, crear una coral per participar a la “Trobada de Corals infantils de Catalunya”, codirigir els espectacles Escala en Hi-fi , que tant de moda estaven llavors; fomentar  activitats artístiques i literàries … Tot això ho podia fer gràcies al recolzament de molts veïns i veïnes de Prades i també de gent que hi venia a passar les vacances, com el bon amic  Salvador Torrell de Reus.

Molt aviat em vaig convertir un pradenc més i  em vaig guanyar l’estima de tothom . Tant és així que fins i tot han posat el meu nom a aquesta plaça tant bonica.  Jo ho agraeixo molt perquè així, a les nits d’estiu, puc sentir el que més m’agrada: els sarau i  les rialles del jovent.

9 Iaio Espasa.

Mira que té guassa la cosa!  Ara  sóc per tothom el  iaio Espasa i molts ni saben quin és el meu nom! Ves,  que hi farem?… La vida passa  per tothom i la veritat, no s’hi està gens malament  prenent els sol aquí al Portal amb els amics. Passem l’estona  xerrant de les nostres coses. De tant en tant, veiem com arriba algun foraster a peu  que  ens explica que  això de caminar és la seva afició.  Hi ha gustos per tot!.

 Un dia va venir  un home amb una càmera i ens va fotografiar asseguts a la creu del Portal . Però  quan més distrets vàrem estar va ser l’estiu de 1946, el dia  en que va passar per aquí  la Vuelta Ciclista a España.  No havia vist  mai tant d’enrenou!.  Mentre  esperàvem els ciclistes, un de la Vanguardia ens va fer un retrato asseguts sobre unes botes de vi. Ens en vàrem enfotre  molt   d’ell quan  va dir que li agradava molt la meva barretina morada.  I és que  aquests de ciutat no saben res!. Fins i tot la canalla sap que el que jo porto no és una barretina sinó una gorra musca!! .

10 Raimunda

Jo sóc la Ray Casals i aquests de darrere són els meus amics Mercè Cardona i Tomás Masip.

No  us penseu que la Lambretta és meva.  Ja m’agradaria, ja!. Ens hi hem fet la foto  perquè fa modern  i això ens agrada molt.

Tot i que vivim en un poble, estem al corrent dels canvis  que els anys 70 han  representat pel jovent. Les noies comencem a portar pantalons i minifaldilles. i…., una mica d’amagat, ens fumem algun cigarret però el que més ens agrada és  ballar “suelto” les  cançons dels conjunts musicals  que estan de moda: Els Mustangs, els Bravos, els Sírex… i  sobretot, els Beatles. A alguns xicots, això de ballar separats,  no els  fa  gaire gràcia  però s’hi hauran d’acostumar per que naltros  xalem molt!. També  xalem  anant  a  fer berenades  amb la colla o a les Festes Majors dels pobles veïns.

Us puc assegurar que  encara que els nostres pares ens facin anar a plegar trumfos i  avellanes tot l’estiules meves amigues i jo ens sentim unes autèntiques “chicas  yeyé”.

11 Gertrude.

Deixeu que us expliqui com una dona alemanya com jo va fer cap a Prades,  a meitats de la dècada dels 50 . Doncs resulta que vaig anar  a fer de mestra en una empresa química del meu país, que hi havia a Flix  i allí vaig  conèixer el Joan Aliaga, el que després va ser el meu marit.  Per motius de salut    vàrem decidir  pujar a Prades  a passar els estius. Els primers anys llogàvem un pis però, en aquell temps, Prades no era un poble preparat per acollir estiuejants  i els pisos que es podien llogar no tenien massa condicions. Per això vàrem decidir  fer-nos un xalet.  Això no era gaire habitual en aquells temps .  El pocs estiuejants que venien s’allotjaven a la Fonda Espasa, llogaven algun piset o s’estaven a casa de parents.  Cada estiu érem els mateixos i al poble ens deien “ els forasters”.

Per cert, el meu nom és  Gertrude però crec que quasi ningú de Prades ho sap, tothom em diu senyora Aliaga.

12 Rosa.

Com que sóc una dona molt emprenedora  no vaig parar fins que vaig poder comprar una casa a la plaça per obrir-hi una taberna als baixos: “Cal Tomaset”.   Des de llavors tothom em coneix com “la Rosa Tomaseta.”

De bon matí torro l’ordi que després infusiono  a la vella cafetera que sempre mantinc calenta sobre els fogons. Però quan comença la calor , els parroquians em demanen suaus i  llavors barrejo cafè amb gasosa ben fresqueta. Cap al tard, quan els homes tornen del  tros, no paro de  servir xatos petricons de vi rere el taulell mentre fan la partida de cartes.

Estic pensant que, ara que  això d’anar a fer el vermut comença a estar de moda, podria servir una tapeta d’aquells rovellonets  tant petits  que conservo en vinagre. Cal tenir contents  als clients  perquè  jo vull que aquest negoci prosperi i, que quan jo falti, la Casilda, el Josep o el Pere puguin continuar-lo, i , qui sap…… potser també els seus fills. Això  si que m’agradaria després del gran esforç que he fet per  tirar-lo endavant!.

13 Joan.

Com que l’Elvira i jo n’ érem descendents , després de la guerra, vaig decidir deixar Barcelona i instal·lar-me a Prades per fer el meu ofici:  sabater. 

Des de llavors , he passat els  dies  al meu petit  taller , posant tapetes, mitges soles i talons nous a  les sabates, botes i sandàlies de la gent del poble. A més,  arreglo qualsevol cosa de pell : carteres,  cinturons, bosses de mà, corretges… i també les espardenyes..  

Quina satisfacció  deixar-ho tot enllustrat i brillant com si acabés de sortir de la botiga! Però el que més  em diverteix és veure com les criatures  venen a demanar-me un tacó per jugar a patacons a la plaça. Es queden   mirant, amb uns ulls com a plats, la meva taula de treball atapeïda  amb les eines ; els pots de cola i de betum; les puntes i xinxetes; les agulles; els retalls de  cuir i de pell; els fils i cordons… Tant de bo algun d’ells em demani que li ensenyi el que millor se fer: unes bones sabates a mida!

14 Joan.

Assegut aquí amb la meva dona Maria, us explicaré per què  som de ca l’Asturiano: El meu pare es deia Francisco Méndez Rodríguez i va néixer al poble asturià de Castropol , l’any 1830. Al decretar-se a Espanya el servicio  militar universal y obligatorio, ell i els seus germans van tenir clar que no volien  fer un munt d’anys de mili  i com que la seva família no tenia  els 15.000 rals per cap que costava lliurar-se’n , van decidir fugir cap a Barcelona. Tot i que eren sastres, treballaven quartejant  pins per fer cabirons. Al saber que pels voltants de Prades hi havia molts boscos van fer cap al poble. El meu pare va conèixer la mare i  ja no va marxar.  Va seguir amb els cabirons però quan calia, treia les  seves tisores i tallava una peça de roba com si res.  

Com podeu suposar, la gent  li deia l’asturiano  i  a mi  i als meus germans també. Estic segur que ens seguiran moltes generacions  d’asturianos. El meu pare estaria content.

15 Martí

A casa érem pagesos però jo, veient que a Prades cada cop s’hi feien més xalets, vaig pensar que si em dedicava a la jardinería tenía una bona oportunitat per guanyar-me la vida d’una  manera menys dura. El cert és que al començament això de la jardineria va  costar d’arrencar   però,  per sort, també podiem contar  amb el que guanyava la meva dona Rosa Mª  que era modista i   amb els bons calerons  que em treia  a l’hivern   anat a la tòfona amb la meva gosseta Viola .  Això de la tòfona té una historia ben curiosa: a Prades no sabiem ni que era fins que  o varem descobrir perquè  un grup d’homes de la zona de Vic varen pujar un parell d’hiverns a la Fonda Paquito. Es passaven els dies voltant pel bosc amb els gossos i  quan tornaven, portaven als cistells  alguna cosa que feia moltíssima olor. Ells van mirar de no dir-nos res però  finalment es va saber que allò  que cercaven era una producte molt valorat : “la tòfona”.  No  és cap exageració si us dic que  aquell descobriment va millorar la vida per moltes famílies del poble.

Ja ho veieu quina vida més bonica que tinc: a la primavera i a l’estiu, als jardins i quan arriba el fred… cap al bosc!

16 Antonio.

El metge em va dir: «Antonio puja a Prades i faràs salut». Maleïda tuberculosi!!!. Dit i fet, vaig pujar per primer cop el 1947, els primers temps a casa de la Pepa Roca, després a cal Noguero i ja, a finals dels 50 i gràcies a un pregó, vam comprar aquesta casa (l’antiga fonda Paquito).  Al principi amb els meus pares Ricardo i Carmen,  després amb la meva estimada Pepita; arriben els fills Toni, Rosa i Pope, als 90 l’Esther i els meus néts Hector, Albert i Gerard. Quatre generacions de Mateo hem gaudit del bosc, d’aquesta plaça meravellosa, de buscar rovellons, de les partides de botifarra, primer a l’Ateneo i després al bar Sport, dels partits de futbol, dels vermuts a la plaça, de les excursions amb amics. 
En definitiva, de la gent d’aquest poble que estimem, del que no ens considerem, encara que ho som, forasters.
Prades em va donar vida i la vida em va donar Prades.   

17 Ton.

Caram! Em sembla que el meu ruquet  ha sortit més pinxo que jo  a la foto. I mireu que jo en sóc de pinxo!. Però no em fa res perquè és una bona bèstia. Mai m’ha portat cap problema i per això, sempre que m’ho demanen, deixo que els xiquets que tomben per la Plaça o el Portal, li pugin al llom i m’acompanyin fins a casa, al carrer Major. 

 Com que jo sóc pastor, amb  aquest ruc ja en tinc prou per anar i venir del meu hortet de la Font d’en Buc, però  si fos pagès necessitaria  una bona mula.  Ja sé que representa una despesa important  per la família però, si voleu fer-me  cas, no escatimeu ni un ral quan en compreu una. Ho agraireu a l’hora de llaurar, arreplanar o passar l’aladre  al tros, o quan porteu el carro carregat amb sacs de trumfos, avellanes o castanyes ; i en el moment arrastrar  pins,  quan talleu el bosc…. Aquestes bèsties fan la vida menys dura als qui treballen la terra.

Ep! si algun dia us ve de gust  fer un tomb amb el meu ruc o  provar de pasturar un ramat  de cabres, busqueu-me a  mi,  el Ton Perdiu que jo estaré molt content de que m’hi volgueu acompanyar. 

18 Maria.

Em dic Maria Calba.  Vaig venir a viure a Prades quan em  vaig casar amb el Miquel de cal Rosalí.  Ens havíem conegut a Capafons, d’on era la meva família.. Anant a  les festes majors dels pobles veïns  es feien molts nuviatges. A Prades ens hi vàrem casar unes quantes del poble.

 Érem pagesos com la majoria de famílies  i  com era  habitual, quan els nostres fills  Miquel i  Palmiro van tenir edat, ajudaven al seu pare en el que fes falta per guanyar-se la vida. Una temporada  es van llogar  els tres a plantar  vinya  al castell de Riudabella. També vàrem tenir una filla, l’Andrea.

El meu home era molt treballador però molt tossut, tant que mai va voler tenir mula ni ruc. Quan havia de llaurar, arrencar trumfos  o passar la pollegana llogava l’animal del Miquel  Fracesc  i després  li pagava en jornals.  Mira que li dèiem , però ell , ni cas. No va parar de carregar-se el feixos de llenya a l’esquena , ni quan  es va fer vell.

Després de sopar, era costum  anar a casa d’algú a passar la vetlla. Les dones jugàvem a cartes mentre els homes explicaven contes o històries del poble a la vora del foc si era hivern  o a la fresca del carrer quan feia bon temps.  Com ho trobo a faltar! Però que hi farem? La televisió  ho va fer perdre tot!.

19 Rafael.

Amb la calor que fa aquest agost, s’agraeix força poder descansar una estona per fer un traguet d’aigua del càntir i fumar un cigarret!. 

Ja fa un parell d’estius que el meu amic Eliseu i jo, amb altres nois/es del poble, anem a collir  tomàquets, bajoques i pèsols per cal  Lledó. Son unes setmanes de molta feina perquè la collita ha de sortir cada dia cap a Barcelona però, com que la majoria som jovent, l’ambient és molt  alegre i el dia passa volant.  Quan s’acabi la temporada l’Eliseu es quedarà com a mosso de la casa i jo me’n aniré a ajudar a la família a extreure baritina de la concessió que tenim aquí a dalt la muntanya, prop del Tossal de la Baltasana i que tothom coneix com  la mina de l’Obis, el nostre cognom. Això si que serà treballar dur! 

Per sort, sempre que puc, agafo l’escopeta, els gossos i… cap al bosc a caçar!!!

20 Pere.

Aquí estem els tres revolucionaris de Prades : en Mingo Vilà de Cal Llarg, en Salvador Balcells de Cal Moro i jo, en Pere Mariné de Cal Roquerol. Aquest any ens ha tocat ser mexicans però en altres ocasions hem estat aviadors o mariners del vaixell de guerra Delfín Canarias. Ens agrada fotografiar-nos en aquests decorats ambulants que cada any per la Fira acostumen a ser un bon atractiu i distracció per els temps de postguerra que ens han tocat viure. A tota la colla de joves del poble ens agrada la gresca per les festes del poble i fent aquestes fotografies passem una bona estona i ens queda un bon record.

21 Angeleta .

Em dic Angeleta Gabaldà  i sóc mestra. Quan l’any 1934 em van destinar a Prades vaig pensar que no m’hi estaria gaire temps ja que era massa lluny de Riudecanyes, el meu poble, i que hi feia massa fred . Qui m’havia de dir que m’hi quedaria la resta de la vida!. El culpable va ser aquest home tan ben plantat que tinc  al meu costat, el  Pepito de cal Tarruella.  El nostre festeig va  ser motiu de molta xerrameca ja que jo era la mestra i ell era un vidu.  No ens varem poder casar fins després de dotze anys  per culpa de la guerra i jo, que no pensava  quedar-m’hi, vaig   ser la mestra de les noies de Prades més de 40 anys!. Per això,  per la gent del poble  sóc ”la senyoreta” i el meu fill, “el Pere de la mestra”.

22 Rossita.

Mireu que contentes que se’ns veu en aquest retrato. Fem molt de goig! I això que avui  no portem els vestits bons!,

Ens agraden aquests diumenges d’estiu  en  els que  podem  anar amb sandàlies i roba fresqueta. A Prades , aquest bon temps no dura gaire i cal aprofitar-lo!.  Per això, abans d’anar al Ball, la Sió, la Nuri, ma germana Maria i jo,  hem quedat per anar a donar  unes quantes voltes   pel carrer Major, carrer del Centre,  carrer sant Martí  i la Plaça .

 Les colles de noies sempre fem aquest recorregut. Quan plou  passegem  sota els perxes  de cal Tomaset. És una costum de Prades.

Si  algun xicot  ens vol festejar, es posa a caminar al nostre costat i  va  donant conversa a la noia que li agrada. Ja us podeu imaginar que si això es repeteix uns quants dies,  la noticia arriba als pares  perquè sempre  hi ha els que no paren de tafanejar. Què hi farem, els pobles són així!.

23 Roseta.

Dèieu pensar que sóc massa vella per anar al tros, però jo encara em veig amb cor d’ajudar a sembrar trumfos al Bonifaci, el meu home,perquè ell també  és  gran i, tot i  que ja no fa el seu ofici de paleta,  encara es fa un tip de treballar. Això sí, quan toqui plegar-los, amb mi que no hi contin perquè jo ja no estic per anar acotxada seguint el solc,  ni tampoc podré anar a l’avellana perquè  el meus pobres ossos  no aguanten estar tot el dia de genolls sota els arbres… Però  per anar tirant la llavor encara serveixo. Al setembre ja veureu quins trumfos més preciosos que ens sortiran! Trumfos de Prades, no n’hi ha de millors!

24 Mílio .

Sóc l’Emilio Isern però tothom em diu Mílio.

El 29 de maig de 1965, després de vuit anys de festeig, la Teresina i jo ens vam casar. Deien que érem  grans . Jo  tenia 35 anys i ella 28. Ja em direu!

Va ser una boda com cal: dinar a Ca l’ Espasa, nit de noces a Reus i  estada  d’uns dies a Barcelona.  

Al tornar del viatge de nuvis, la  Teresina va venir a viure amb mi a casa de la meva mare, la Fernanda . Les dues van conviure 33 anys.  Va ser la mare  qui la  va acompanyar a  Reus quan havia de néixer  l’Abel, el nostre segon fill,  ja que jo era a Balaguer, a portar-hi un viatge de llenya amb el camió. Llavors, si no hi havia complicacions, les dones parien al poble amb l’ajut de la Doreta, la llevadora, però  quan  hi havia problemes calia baixar a l’hospital a tenir la criatura.

Per  tirar la família endavant m’he fet un tip de fer viatges amb el camió, amunt i avall, esperant  el diumenge per anar a caçar a l’hivern  o a jugar a futbol a l’estiu.  Al Club de Futbol Prades he fet tots els papers de l’auca: futbolista, àrbitre , entrenador i  secretari . Però  quan  millor m’ho passava era  anat al jabalí amb la colla. Ara els meus fills i el meu net continuen amb l’afició   i jo ja em conformo recordant  alguna batuda, al bar  amb els amics.

25 Andreu.

Xiquets, heu  vist quina fila que fem tots quatre, aquí asseguts a l’escala?   Veient-nos  qualsevol s’adona que, en aquest Prades dels anys trenta, les famílies  feina  rai per tirar endavant. Els nostres pares tenen pocs calers i molts fills i per això  ens conformem a heretar la roba dels germans grans, a portar espardenyes en lloc de sabates, i a que quan agafem polls tirin pel dret i ens pelin al zero. Però no us cregueu pas que no xalem força corrent pel poble, construint cabanes al bosc o xutant una vella pilota a la plaça.  Si tenim sort , anirem a col·legi fins els 10 o 12 anys i podrem aprendre a llegir i escriure una mica i les quatre regles bàsiques de les matemàtiques. Això comptant que el mestre que ens toqui sigui  prou espavilat per atendre, amb ben poquets recursos , els 50  o 60  que som a la classe . Que hi farem!…. És l’època que ens ha tocat viure. Segur que ens espavilarem a la vida!

Per cert  ells són el Joan Olivé  «Roca»  , el Joan Juncosa «Teo», el Salvador Vallverdú «Vicent» i jo, l’AndreuRoca  de «ca l’Alao»

26 Joan.

Sóc el  Joan Martorell .  Com que  ja feia temps que ho tenia al cap això de comprar-me una bicicleta i als meus 18 anys d’energia  en vaig sobrat,  no  he parat de fer jornals extres  a la llenya, al carbó, de manobra o en el m’ha anat sortint,   fins que he aconseguit  arreplegar  els cèntims necessaris  per pagar-la  i encara me’n han sobrar per aquesta botzina tant maca!

Us asseguro que l’esforç ha valgut la pena. Ara vaig pedalant a tot arreu: al tros, a l’hort,  a la Festa Major dels pobles  veïns, a donar una volta amb els amics i fins i tot, un dia, vaig baixar a Reus a buscar uns medicaments que feien falta al poble.  N’estic molt content . Per això , avui que n’ ha  sorgit l’oportunitat,   he volgut fer-me un retrato  assegut  a la meva bicicleta. Això sí,amb el traje posat  i  ben clenxinat  que sóc una mica presumit!.

27 Roser.

Em dic Roser  Suriol i sóc de Sant Boi del Llobregat . Com que  el meu avi era de Prades, tota la vida he vingut a passar els estius aquí. La mare, el meu germà i jo, ens hi estem des de que acaba el curs  fins que torna a començar.  El pare no pot venir perquè s’ha de quedar a treballar

 Quan érem petits, el Francesc i jo ens sentiem lliures  jugant al carrer amb els nens del poble. A les tardes anàvem a berenar a  alguna font: la  d’en Grau,  la del Ferro, la de la Salut , la del Cap del Pla….  i  havent sopat , corríem per la plaça mentre els grans  preníen la fresca asseguts als bancs.  Ara al jovent el que ens agrada  és organitzar  güateques  a casa d’ algú per  poder ballar el  rock,  el twist , la yenka  o qualsevol altre ball de  moda que soni al tocadiscos  fins quedar esgotats.

Jo, a Prades m’hi sento  com a casa i m’ho passo tant bé que quan tingui fills procuraré que ells el gaudeixin i l’estimin tant  com jo.

28 Balbina

Mira que  se’m fa pesat a l’hivern això d’haver d’anar a buscar l’aigua a la font perquè  a la Plaça sempre hi fa fred i, si em descuido, se’m mullen les espardenyes. Però quan arriba el bon temps no me’n mouria. Això sí, abans d’agafar la càntera, em passo  la pinta, em poso un davantal net i miro de fer  goig perquè a la font segur que sempre hi trobes algú amb qui fer petar la xerrada, ja sigui alguna amiga  que omple el càntir , un xicot que fa abeurar la mula o un foraster que hi beu a galet  per fer-se passar la calor. Quan torno a casa la mare sempre em renya: “Balbina, sembla que hagis anat a buscar l’aigua a la  Font Blanca i no a la Font de la Plaça!”. Però  jo sé que no està enfadada perquè  sap què, com que  les dones no podem anar a xerrar al cafè com  fan els homes, necessitem les estones de la font i les dels safareigs per esbargir-nos una mica. 

29 Ramon.

Jo soc el Ramon Aixalà. El Ramon del Mas d’en Basteret.  Sóc l’últim pastor del poble i em sap molt de greu perquè el pasturatge  i els ramats han estat molt importants per Prades des de fa segles.  Ara , als corrals, la gent hi fa pisos per llogar als estiuejants.

Des dels sis anys que vaig amb el ramat. Ajudat pels gossos, meno les meves ovelles  i  també unes quantes  cabres que els pagesos tenen a casa  per  la llet. Ells, a canvi , em deixen pasturar pels seus boscos  i rostolls.

Fent de pastor i vivint en un mas has d’acostumar-te a estar sol, però a mi m’agrada. Per sort, em vaig casar amb la Teresa, una xicota que el meu pare havia llogat per plegar castanyes  i que  era d’un mas de la Febró.  A ella també li agradava aquella vida però quan les nostres filles van tenir edat per anar a l’escola ens en vam anar a viure al poble perquè  elles no haguessin de fer com jo, que caminava  cada dia un munt de quilòmetres per anar al col·legi.  I és que…. el que no es fa pels fills no es fa per ningú!

30 Salvador.

Em dic Salvador Caballé  i sóc de Cal Xano.

Ja sé que no ho sembla, veient-me tant mudat, però vaig néixer en una família de pocs recursos. Tenim poca terra i  ens busquem la vida com podem.  Jo puc ser pobre, però  sóc pencaire  com ningú.  Ara treballo a la mina de  barita de l’Obis. Per això vaig  entratjat: avui es casa la seva filla Sisca i ens ha convidat a tots els treballadors .

 També em dedico a fer pous  als trossos de la gent  És una feina dura que exigeix molta força per anar excavant  terra i roca  fins arribar a l’aigua; també molta confiança  en el company  que va traient  les galledes de rebuig per sobre el teu cap!.

Quan hi ha feina, treballo a les pedreres de saldó i de granit que hi ha  a l’entorn del poble i  quan n’és la temporada, em faig un fart d’anar al rovelló per  vendre’n força quilos als tractants iguanyar-me  uns bons calerons.

Ja ho veieu, m’agafo a qualsevol feina  però  la veritat és que m’agrada anar a la meva,  sense comprometre’m gaire temps amb res ni amb ningú.

31 Sisca.

Com que el meu home era de cal Pinyó a mi em diuen Sisca Pinyona. 

Quan  fa solet, m’agrada  anar a cosir a  l’arrecer d’algun racó  del poble. Ens trobem  amb les veïnes i passem la tarda sargint i apedaçant la roba.

Ara  que sóc vella  penso sovint en les feinades que varem tenir el meu home i jo  per tirar la família endavant amb els quatre duros que ens donava la collita . Uns quants sacs  de trumfos, avellanes icigrons  i la mica de blat i ordi era el que   arreplegàvem dels  trossos que teníem al  Tillà, al Rebollà, a l’Estapà, als Pics  i al camí de l’Ermita . Sort que el Sisco  era  tan alegre! Moltes vegades em ve al cap una cançoneta que li sentia cantar i que deia aixì :

“Si les pedres del Montsant  se’n  tornessin cansalada,

no hi hauria cap pagès que es mengés una arengada”.

32 Pep.

El meu net , que es diu Pep com jo, sempre em demana que li conti la història del meu germà Pere,  més conegut com Nen de Prades. Jo li explico que quan als 17 anys va marxar de casa per allistar-se amb els carlins ja  ens pensàvem que en  faria alguna de grossa  perquè era un xicot molt agosarat i coneixia molt bé  el terme ja que hi havia fet de pastor  des de  ben petit. No ens vàrem equivocar gens i amb 19 anys ja era el cap d’una partida,  amb consideració de tinent. També li explico que els de l’altre bando, els isabelins, el temien molt i el volien capturar però ell va campar lliurement des de Montblanc  a Tivissa fins que el 1875,  amb tant sols 20 anys, va ser ferit de mort al poble de Xerta.

Al meu net li dic que  encara que portem el cognom Balcells i siguem de Cal Moro,  serem recordats durant generacions per ser la família del Nen de Prades .

33 Pepito.

Tot i que ja sóc un vell ” solteró”, no em negareu que encara conservo una bona planta. Em considero un home tranquil i m’agrada anar a la meva però mai defujo una bona conversa ni  l’ocasió de fer unes rialles amb els amics. 

Vaig néixer en una  de les cases amb solera de Prades: Cal Ventura Viles. De cases així  no n’hi havia gaires al poble: cal Febrer, cal Sisteré, cal Lledó, ca l’Andreu i poques més.

 Les famoses Fires de bestiar que tant renom i riquesa havien donat a la vila ja feia molt temps que estaven en decadència, la  pagesia donava poc i després…la guerra! . Van ser temps difícils i per això, quan van començar a venir  forasters  a  fer salut , a casa vàrem  llogar alguna habitació per  fer calerons extra. Com que s’hi passaven temporades llargues, els hostes arribaven a ser com de la família. Un estiu vàrem allotjar  un xicot que després es va fer famós: ni més ni menys que el pintor Joan Miró!. Ep! I la primera radio que es va sentir al poble la va portar un dispeser nostre.

Moltes històries us podria explicar de la meva casa pairal  però si un dia em busqueu no pregunteu pel Pepito de cal Ventura Viles, poca gent ho sabrà. Pregunteu millor  pel Pepito Doreto   i tothom us indicarà… el perquè ja us l’explicaré el  dia  en que ens tornem a veure.

34 Conchita.

El meu xicot Francisco i jo, que sóc la Conxita de ca la Fernada , estem molt contents perquè avui  hem guanyat el  primer premi  de Carnaval amb la nostra disfressa “Nevats”.  La veritat és que fèiem molt de goig donant tombs  per la pista amb la resta de parelles  per  tal que el jurat  pogués votar la disfressa més bonica.  No ho deuen haver tingut fàcil perquè, tot i que no tenim gaires  cèntims per gastar-nos,  hi posem molta imaginació i  ens surten unes disfresses ben lluïdes.  Son dies de molta gresca i  ens fem un  tip de ballar . És molt divertit quan es fa el ball del trumfo, el  robat,  el de l’escombra… I  el diumenge no faltarem a la Gitanada perquè  aquesta tradició del poble s’ha de conservar.

  Una altra festa d’hivern que m’agrada molt és  quan el  5 de febrer es fa el  ball de Santa  Àgueda perquè  aquell dia  manem les dones i som les què traiem els home a ballar.  

 Ja  té raó la mare quan diu que sempre estic  a punt per la ballaruca!

35 Joan.

 El meu nom és Joan Capdevila  i avui  que és  el dia del gos de la Fira, la mare m’ha  apuntat a la cursa de tricicles que es farà a la plaça . Aquest nom  tan estrany es diu als  dilluns després de Festa Major i Fira  i és el dia en que s’organitzen  jocs per la canalla.  Es fan coses tant divertides com trencar l’olla, curses de sacs,  estirar la corda, el ball de la cadira, menjar-se la poma sense tocar-la amb les mans… i moltes altres.  A mi, el que més m’agrada és veure com els xiquets grans  donant  voltes a la plaça  amb la bicicleta a tota pastilla per arribar els primers a la meta. Jo avui , amb aquest tricicle que m’han deixat, també pedalaré força per veure si guanyo i em donen  una  bosseta de caramels , d’aquells que es diuen Sugus, que m’agraden tant.

36 Teodoro.

Sóc el Teodoro Lladó, el ferrer de la Plaça.  Diuen que tinc mal geni però  el que em passa és que estic emprenyat amb la vida  que m’ha portat  a fer aquest ofici  que no m’acaba d’agradar.  Tot per culpa de la maleïda  guerra.

Jo era  representant de maquinària agrícola i vivia  força bé a Lleida amb la  dona i els nostres tres fills. Però aquell desastre ho va canviar tot i  no em va tocar altre remei que  tornar al poble i  passar-me el dia  ferrant mules, llussiant   escarpes, destrals, arpiots,  i  relles o picant ferro roent per fer reixes, panys, claus, cèrcols per les botes de vi…. Sort que el bon humor en torna quan, al cafè, el vells pagesos que no en saben, em demanen que els hi llegeixi el diari o quan puc dirigir una obra de teatre, la meva gran afició.  També m’agrada força cantar i  uns quant homes i jo  ho fem a l’església  en les solemnitats religioses i al Portal quan acomiadem als difunts cantant les insoltes en llatí.

Sempre procuro mantenir el cap ocupat  mentre  vaig picant amb el martell.  Ara estic donant voltes a l’idea  d’engrescar  uns quants amics  i organitzar  una cavalcada de reis aquest Nadal que prou s’ho mereix la  canalleta de Prades poder viure  aquesta il·lusió!.

37 Tereseta.

Que n’és de treballadora la Tereseta Tarruella i quina manya que té pintant parets!” deia  de mi la gent de Prades. I és veritat. Quan va morir el Jaume, el meu home, no em va quedar altra que arremangar-me i agafar qualsevol  feina que em sortís.  Quin remei, sense cap home a casa i  les filles  per casar!..  

Amb el que em treia més calerons era pintant cases. Ho tenia per la mà: Primer marcava les sanefes amb  un cordill empolsat del blavet de la roba, llavors emblanquinava el sostre i , després de barrejar  la calç amb els polvos  del color  que havien triat, començava,  brotxa va, brotxa ve, fins que totes les parets estaven llestes.

Si no tenia feina d’emblanquinadora anava a jornal, a fer neteges  o a fer feixos de rama al bosc per vendre’ls al forner. Ah! I els dies de festa venia caramels,  sidral, pipes, xufles, i refrescos a la cantina del Ball.  Ja ho veieu, no  parava mai!

Ep! la Tereseta sóc jo, la dels cabells blancs.  La noia que porta l’escopeta és una neboda de Viladecans  que ha vingut a  fer-me una visita.

38 Sisquet

Quina il·lusió que em fa que em veieu així, vestit de ciclista, com si fos l’Indurain o  l’Eddy Merck! .

Sempre m’ha agradat l’esport,  i no us penseu pas que quan jo era jove  estigués de moda com ara. …Llavors tot era futbol i més futbol!. Encara recordo quan venia al poble de vacances i se’n fotien de mi al veure’m córrer pels camins i corriols. Com ha canviat tot!.

 Jo vaig treballar sempre en un banc. Aquesta feina em va permetre dues coses:  mantenir els meus deu fills  i tenir temps a les tardes per anar al Club Esportiu Mediterrani de Sants on  practicava la natació, feia d’entrenador i d’ organitzador.

Al jubilar-me vaig deixar Barcelona per viure al poble que tant estimo, Prades, el poble dels meus avis. 

Ara, com sempre he fet, procuro col·laborar en les activitats esportives  i no esportives del poble. Puc dir amb orgull que he ensenyar a nedar a moltes generacions de pradencs/es ; he estat cofundador del Club BTT Prades; secretari del casal d’avis; membre de l’associació cultural Els Tamborinos, impulsor de la rehabilitació  de les fonts del terme, recuperador i col·leccionista d’eines d’oficis antics…. I no sé quantes coses més!.

 L’esport m’ha donat molt:  bon estat físic i mental;  bons companys i amics; l’oportunitat de viure aconteixements increïbles com el Jocs Olímpics i tantes i tantes coses més… però  la millor  de totes és  que gràcies a la meva vinculació al Club Mediterrani vaig poder  conèixer l’amor de la meva vida, la Sole, la meva dona.

39 Joan.

Jo, de petit ja pujava a Prades amb els meus avis, que són de Cornudella. Encara guardo els dibuixos  a carbó  que feia de la Plaça i el Portal. Aquest estiu de 1917, he convençut al meu amic i també pintor Ivo Pascual, perquè passem uns dies aquí. Pintarem un parell de quadres del poble, potser un carrer o  unes vistes de la muralla amb el campanar al fons.

He decidit que a la plaça  no hi aniré a pintar perquè vull estar tranquil  per poder experimentar  amb les noves tècniques avantguardistes i els del poble  segur que se n’enfotrien de mi.  A l’Ivo ja li va bé perquè també li agrada pintar paisatges encara que ell és més clàssic i no està  gaire interessat  en les noves tendències. Jo cada dia ho veig més clar  que aquest és el camí que he de seguir  per expressar el meu talent i fer que meu nom, Joan Miró, sigui un referent en el món de l’art.

 

Els Tamborinos


L’Associació Cultural els Tamborinos es creà l’any 2003 amb l’objectiu de mantenir i fomentar la memòria de la vida cuotidiana del poble i les muntanyes de Prades mitjançant la recuperación d’imatges fotogràfiques i documents que han format part de la història més recent de la vila .
Des de l’any de la seva creació, els Tamborinos han realitzat com a mínim una exposición temporal anual a la sala d’exposicions de Prades. A més, ha presentat d’altres mostres fotogràfiques de gran format a l’aire lliure, pels carrers i les places del poble.
El 2014, el Palau Bofarull de Reus va acollir l’exposició “ 10 anys de Tamborinos.
Prades segle XX en fotografia” on es va mostrar un recull de les fotografies més representatives de les exposicions realitzades per l’associació al llarg d’una década.
L’any 2017 el Port de Tarragona va convidar els Tamborinos a mostrar al Tinglado 4 el muntatge “Prades i l’ Exposició Internacional de Barcelona 1929”.
L’Associació Cultural Els Tamborinos ha publicat dos llibres : “ Imatges i records de Prades” (Viena Edicions, 2004) i “Prades Desaparegut” (Editorial Efadós ,2018).
Tota aquesta tasca no es podria dur a terme sense la generositat de les persones que han confiat a els Tamborinos les seves fotografies i documents particulars ni tampoc sense el suport de l’Ajuntament de Prades i altres organismes oficials.