No hi ha cap espai més adient per iniciar el nostre recorregut que aquesta creu de terme que des del segle XIII ha donat la benvinguda als visitants que arribaven a la nostra població. Com aquesta, se n’han conservat dues més que actualment estan repartides per l’entramat de l’urbanisme més modern, traslladades del seu emplaçament original, doncs es trobaven situades a poca distància dels portals, el punt d’arribada i accés a Prades des dels diversos camins que hi conduïen.

Abans d’entrar a la zona emmurallada, però és aconsellable gaudir uns moments d’una de les vistes més característiques i atractives de la vila: les restes d’unes muralles que, amb el pas del temps, s’han anat fonent amb les cases i el portal més impressionant del poble. Tot travessant l’arcada de grans dovelles ben escairades, i sense perdre de vista el notable matacà que s’hi afegí a sobre, accedirem al nucli antic per l’entrada principal, un espai declarat conjunt historic.

Portalada romànica situada al lateral esquerra de l’església.

La plaça, l’església, el castell i les muralles són els principals elements que determinaren, des de l’època medieval, la configuració i organització interna de la vila. Un cop sota domini cristià (a mitjans segle XII), Prades esdevé un exemple clar de vila-mercat, una cruïlla on confluïen diverses rutes comercials. L’estructura de la plaça, de gran bellesa, àmplia i porxada, posa de manifest la importància que arribà a adquirir com a centre mercantil a partir del moment en què els comtes-reis del casals de Barcelona li concediren els drets de celebració d’un mercat setmanal (documentat des de l’any 1200) i de diverses fires de bestiar a l’any, entre les quals destacà la de Sant Bartomeu (24 d’agost), de gran renom a tota la Catalunya Nova.

Durant segles, al marge de l’agricultura, l’economia de Prades es centrà en l’explotació del bosc (un privilegi adquirit a partir de la carta de població atorgada per Ramon Berenguer IV el maig de 1159), la ramaderia i una rellevant indústria productora de draps. La vila adquirí un sistema de pesos i mesura propi (mesuram de Pratis) i el dret de batre moneda.

Quan l’edat mitjana deixà pas a l’època moderna, la plaça guanyà un nou element que, probablement fins als nostres dies, n’ha estat el més característic, fins al punt de convertir-se en el símbol de la vila; evidentment, parlem de la font, la més característica del Renaixement català. Com tantes altres construccions del municipi és de pedra vermella, coneguda popularment com “pedra esmoladora”. La seva morfologia fa recordar el globus terraqüi i té quatre sortidors de bronze que indiquen els punts cardinals.

El primer document conservat que parla de l’església de Prades, dedicada a Santa Maria la Major, és una butlla del Papa Celestí III de l’any 1194. L’edifici de l’església és una construcció eclèctica, de transició del romànic al gòtic i amb una façana principal amb elements renaixentistes.

Es tracta d’un edifici de planta rectangular que es compon d’una gran nau central. Amb volta de canó i un absis sisavat i reforçat amb contraforts. Entre les capelles laterals, n’hi ha una dedicada a santa Florentina, patrona de la vila.

L’actual porta lateral, anomenada “porta falsa”, és una de les restes més interessants que es conserven de la vila romànica i era l’entrada principal de l’església, quan l’actual capella del Santíssim n’era encara l’altar major. En el moment en què la vila creix i la por de nous atacs és cada cop menor, es trasllada l’orientació (de N-S a E-W) i l’església s’amplia tot sortint de la muralla i aprofitant-ne els carreus. L’església fou molt malmesa durant la Guerra Civil. Actualment, es troba en procés de restauració.

Especialment interessants els portals d’algunes vivendes.

També anomenada plaça de l’Ou o plaça dels Alls.

Es tracta d’un portalet gòtic que s’obrí quan es pretenien millorar els accessos a la vila, en un moment en què el sentit defensiu tenia cada cop menys importància.

La costa del Castell és el carrer amb més pedra vermella per metre quadrat de tot Prades.

El castell, del qual per desgràcia ens resta ben poca cosa, era situat a l’extrem nord-oest de la població. El seu mal estat de conservació fa que sigui molt difícil la seva correcta interpretació. Fou la seu dels comtes de Prades fins que la cancelleria es traslladà al castell de Falset. L’element del conjunt castral més ben conservat ha estat l’església de Sant Miquel del castell. Actualment, són pocs els vestigis visibles que resten d’aquesta antiga església, sols l’absis amb la volta enrunada, un tram de la nau i una antiga capella lateral a l’extrem llevant del mur nord. S’havia de tractar d’una construcció relativament gran i sòlida pel que s’observa de les característiques constructives dels murs, de carreus ben treballats, molt regulars i d’una gran amplada. Aquesta capella devia ésser bastida juntament amb el castell en una data per ara indeterminada, probablement a la segona meitat del segle XII. El castell ja es trobava en mal estat de conservació l’any 1554 i dos segles més tard se’n començaren a vendre diverses parts. Fins i tot l’església, un cop desafectada, fou repartida entre certs propietaris que hi construïren corrals i habitatges.

Avui dia, la part de llevant de l’església, que no es troba afectada per cap habitatge, i per protegir-la de la total desaparició, s’ha convertit en propietat municipal i es troba en curs de restauració.

Plaça pintoresca on es troba l’antic Ajuntament.

La seva pendent proporciona una interessant fusió d’urbanisme i natura.

Ens trobem davant d’un altre interessant accés a Prades, en aquest cas el del camí que arribava a la vila des del nord i que la connectava amb la Conca de Barberà. Cal assenyalar d’una forma especial el darrer edifici que veiem des del pont a l’extrem dret. Es tracta de la casa més antiga de la vila, una construcció datada pels volts del segle XIII que ha aprofitat els carreus ben escairats de les muralles com a fonaments i parets exteriors. Estèticament, molt interessant!

Zona d’esbarjo infantil amb una font ornamental en forma de menhir, “manantial”, passeig i descans. L’aigua de la Font d’en Grau sempre ha estat molt apreciada, tant que se li atribueixen propietats medicinals.

Parc de gespa amb mobiliari de fusta esculpida i amb bones vistes posteriors de la vila i del seu entorn natural. De fet, la vila de Prades és un molt bon exemple d’organització urbanística típica del període medieval, amb carrerons estrets i serpentejants, protegida per una muralla que en determina la forma triangular.

Del conjunt fortificat resten diversos fragments d’interès i encara és possible resseguir pràcticament tot el seu perímetre. Malgrat tot, la construcció patí importants desperfectes al llarg de la història, sobretot quan l’agost de 1651 el governador de Tarragona atacà la vila i, un cop ocupada, n’ordenà l’enderrocament; quan l’any 1718 l’audiència de Barcelona obligà que, per evitar la defensa del municipi, s’eixamplessin diversos centímetres les portes; o durant l’incendi que es visqué en el transcurs d’una ocupació en el context de les guerres carlines.

Vestigis de l’antic cementiri de la vila al mur de l’església, i amb una excel·lent vista del campanar.

Monsenyor Benet era vicari de Prades des de 1966 fins a la seva mort el 1985. Se li recorda com un vicari que era particularment proper als seus feligresos i que va donar la seva parròquia una ala esquerra i la sensació nacionalista català. Ell va obrir un espai al saló parroquial per ser utilitzat per la joventut local. Un gran amant de la música, va crear un cor de nens, va reviure el cor poble i va dirigir les Caramelles cantades per Pasqua. Promogué l’Escala en Hi-Fi que tingué molt d’èxit. Fou el primer capellà del poble que no portava sotana.

Urbanització elevada amb excel·lents vistes de la vila.

Entorn natural idíl·lic amb unes vistes increïbles i infinitat de racons per a descobrir.

Accés: abans d’arribar a la cruïlla per entrar a la població (si es ve des de la Febró), a mà dreta hi ha un rètol indicatiu que avisa de la situació de l’ermita, que es troba a uns 2 km del nucli. També s’hi pot anar a peu pel camí vell que passa per les ermites de Sant Antoni i Sant Roc. Des de Prades s’ha de prendre la carretera T-704 en direcció a la Febró o Alcover i buscar aquest rètol i llavors queda al costat esquerre, a molt poca distància de la vila vermella.

ATENCIÓ Degut a la situació actual amb el Covid-19 ja no es deixa la clau per entrar al recinte de l’ermita de l’abellera. Per visitar-la ho podreu fer en l’horari indicat a continuació.

Portes obertes del 10 de Juliol al 30 de setembre

Divendres a Diumenge l’ermita estarà oberta de 12:00 a 14:00 amb restriccions d’aforament. Preu accés 2€ pel manteniment de l’ermita.

L’horari pot patir alguna modificació.

Per a més informació podeu contactar amb l’oficina de turisme al 977 868 302.

L’ermita de l’Abellera possiblement data del 1570, tot i que se n’han fet moltes reformes posteriors. Té una disposició força estranya, ja que s’assenta en una cova que havia servit d’aixopluc. La cova forma part d’una cinglera que assoleix els 1.020 metres d’alçada. Aquesta situació fa que la vista que s’albira des de l’indret sigui extraordinària amb la vall del riu Brugent, els pobles de Capafonts i Farena al fons, el municipi de Mont-ral aturonat i, en darrer terme, la plana de l’Alt Camp i la serra del Montmell. Extensos boscos s’estenen per tot el paisatge, així com antics conreus de castanyers, avui abandonats.

Es diu que la imatge de la Mare de Déu de l’Abellera la va trobar un pastor a una alzina a la qual anava a buscar mel. El pastor, segons la llegenda, va endur-se la imatge dues vegades cap a casa i cada cop la marededéu retornava al seu lloc de descobriment. També es parla que va existir una ermita anterior a l’actual a on s’hauria retirat la reina Margarida de Prades. A l’ermita hi va viure, cap al 1484, fra Bernat Boïl, primer vicari apostòlic de les Índies que va acompanyar Cristòfor Colom en el seu segon viatge a Amèrica.

La façana del templet és força humil: un portal adovellat, dues finestres per banda i el campanar de doble espadanya en són els elements més destacats, realçats en uns murs acabats en la pedra vermellosa de la zona. L’edifici no existia el 1484; el 1570 es podria haver construït i el campanar es va aixecar possiblement el 1578. Potser corresponia a la primera ermita: la seva successora adquiriria l’aparença actual a partir de nombroses remodelacions afegides a través dels segles.

Disposa d’una sola nau de tretze metres de llarg per sis d’ample amb un cambrils. Per la seva banda, la marededéu data del 1940 i és una còpia fidel de la seva antecessora. El 12 d’agost de 1956 la imatge va ser coronada per l’arquebisbe de Tarragona. La corona és de l’orfebre Jaume Mercadé Queralt i consta de cinquanta abelles de plata amb la seva reina i també inclou l’escut de Prades. Això es deu al fet que a l’interior hi havia hagut uns ruscs d’abelles amb les seves corresponents bresques de mel. Per aquest motiu, la imatge és la patrona dels apicultors catalans actuals.

El Dilluns de Pasqua de Resurrecció i el 8 de setembre, dia de les Marededéus Trobades, hi acuden molts devots i visitants. Anys enrere els veïns de Prades hi solien anar en processó el diumenge després de Nadal.

La Roca Foradada es situa sobre una zona d’aflorament de materials anomenats “roques vermelles”, formats per gresos i conglomerats amb matriu sorrenca vermella formats l’inici del període Triàsic (248,2 a 205,7 milions d’anys) de l’era Mesozoica.

Són roques poc dures i fàcilment atacables pels agents atmosfèrics, especialmente l’aigua.  En alguns llocs, quan alguna peça de la roca és més tova o soluble que la resta, l’erosió pot acabar produint forats molt grans i donant lloc a formes curioses com les de la Roca Foradada.

El Llac de la Roca Foradada correspon a un embassament del riu Prades, que neix més amunt del Barranc. Al final del Llac podem trobar un cartell informatiu de les espècies vegetals que hi són presents en el Barranc.

El Perelloner del Sisteré (Pyrus Spinosa) és un dels dos arbres catalogats com a monumental de les Muntanyes de Prades, que per la seva grandària, edat i aspecte es reconegut pel seu valor simbòlic que forma part del patrimoni natural, cultural i històric de Catalunya.

És una reminiscència d’arbre de partió de conreu, és poc habitual trobar un arbre fruiter, d’aquestes dimensions, ja que se solen podar i formar per tal que siguin el més productius possible. Presenta un tronc curt, amb un perímetre superior a 3,17 m que es bifurca en dos cimals que conformen una copa d’aspecte compacte de color verd clar, i que a la primavera s’omple de boniques flors blanques que s’enlaira fins a 12 m.

Es troba a la partida del Cap del Pla, al sud del terme, prop de la carretera de Prades a l’Aleixar T-704, i a tocar del Camí Natural de Prades.

Espectacular mirador a Est i a Oest.

Cim de 1.201 metres amb espectaculars i extenses vistes. També conegut localment com La Torre és un pic geodèsic de primer ordre, que arriba 1.201 metres sobre el nivell del mar i és el cim més alt de les muntanyes de Prades i fins a les més altes de la Serralada Prelitoral entre els rius Llobregat i el Ebre. Des del cim es pot gaudir d’una àmplia vista que s’estén des dels Pirineus fins al Mediterrani, i des de les muntanyes de Barcelona fins als ports, Maestrat i Aragó allà. És una destinació popular per als amants de la natura i hi ha moltes rutes per als excursionistes.

A l’altiplà adjacent a la zona del Tossal hi trobem les Coves d’en Pere, els pous de gel i la Roca del Gríngol entre molts racons i raconets.

Encara que les noticies escrites més primerenques sobre l’activitat mercantil amb la neu que han arribat als nostres dies son del s. XVII, aquesta ja era una activitat complementaria per guanyar-se la vida en el segle XVI. Pere Gil a la seva Geografia de Catalunya (1600), escriu que “De la qual neu (dels monts Pyrineos) y de la que cau en la muntanya del Montseny, y a les muntanyes de Prades (…) utilitzen los regalats de Catalunya en los estius y dies caniculars per a refrescar la aigua y lo vi, y beure no sols fresc però fred: y algun ab no poc dany de sa pròpia salut y vida”

El gel era utilitzat bàsicament per a refrescar begudes i fruites en època de calor com article de refinament i luxe. També es destinava a la conservació d’aliments, i en prescripcions terapèutiques, com analgèsic, antiinflamatori, per estroncar hemorràgies,…

La industria de la neu, com es lògic, s’establia en llocs on les condicions climàtiques hivernals eren més dures, amb nevades abundants i amb temperatures molt fredes, i per tant a les Muntanyes de Prades hi havia nombrosos pous de gel o neveres que s’utilitzaven per emmagatzemar neu o gel, que es venia quan pujava la temperatura.

Els pous de gel son construccions senzilles, realitzades per mans expertes en la construcció amb pedra seca i l’estructuració dels arcs de sosteniment de la cúpula, de dimensions considerables en alguns casos.

Per la seva ubicació, es buscava un indret fred, que disposi de neu abundant molt propera, o prop d’un riu o font que subministri aigua per produir gel suficient.

Al terme de Prades hi ha comptabilitzats cinc neveres situats entre els 950 i els 1130 m d’altitud. Entre aquest cinc, tres estan situats als Plans (un dels paratges més freds de la comarca, i dels més afectats per la neu), son fàcils de localitzar, ja que estan a prop del Camí Natural de Prades i del GR 171. Són el de la Roca del Gríngol o del Mas del Pagès, sembla que era un pou rectangular, s’aprecien dos inicis d’arc que sostenien el sostre, la part més ampla és d’uns 9 m. L’altre es el pou del Dineral, a l’est dels Plans a poca distancia del camí de Prades a Rojals, és de forma circular d’uns 10 o 12 m de diàmetre, on encara s’aprecien restes de les parets i dels carreus que la conformen. Pou del Celestino o del Sabucar, el clot que està molt ple de vegetació, podia haver tingut un diàmetre de 8 o 10 m, i no se’n veu cap pedra, es troba a més de 250 m. del pou del Dineral. (Informació extreta del llibre El tràfic amb el fred al Camp de Tarragona (s. XVI-XIX) de Ramon Amigó).