1. SITUATION
The town of Prades is situated on a plateau around 950 metres above sea level located in the centre of a mountain massif known as the Muntanyes de Prades. The massif belongs to the Catalan Prelitoral Range and is one of the largest mountain groups in the south of Catalonia. The NE-SW-facing municipality extends over 3,300 hectares and the highest point is the 1,203 metre Tossal de la Baltasana, a peak of major importance.
The Muntanyes de Prades stands between the county of Camp de Tarragona on the Mediterranean coast and the inland counties of Conca de Barberà and Priorat. The special mountain characteristics and the height of the massif give it a unique climate which differs from the typical Mediterranean coastal climate and is clearly identified as a high mountain continental climate.
The location of Prades has traditionally meant the town has been somewhat isolated, reached with difficulty by winding roads from the neighbouring towns of Reus (Baix Camp) and L’Espluga de Francolí (Conca de Barberà). This isolation and the difficulty of rapid communication with the county capital (Reus) led to serious economic stagnation throughout the 20th Century. This led to emigration to the cities of the coast, mainly Reus and Tarragona, which offered better employment opportunities.
The Prades economy currently depends on seasonal tourism which is the largest economic sector in the town. Agriculture, especially potatoes and hazelnuts, has decreased significantly in recent decades. Until the 19th century the area around Prades was mined heavily for lead and barite. There were also a number of pous de neu i gel (traditional cold storage and ice production wells) as well as livestock breeding and forestry.
2. HISTORY
2.1 Prades des de la prehistòria al final de l’antiguitat
Les Muntanyes de Prades han estat des de la Prehistòria una zona poblada, tal i com demostren les troballes tan de tallers de sílex de superfície com els procedents de coves i inclús vestigis de pintures rupestres del anomenat Art Llevantí.
Al municipi de Prades es localitzen tallers de sílex a l’aire lliure a les Gritelles i al Pla de la Guàrdia entre altres, que s’han relacionat amb establiments neolítics dedicats a l’agricultura i la ramaderia. Entre el Neolític i l’Edat de Bronze daten la majoria d’aquest tipus de jaciments arqueològics, en bona part situats en abrics naturals existents en el relleu triàsic del massís muntanyós.
A uns mil metres del centre urbà de Prades trobem la Cova del Cisterer, al barranc dels Bassots. Es tracta d’un dels conjunts neolítics més interessants del sud de Catalunya, on es van trobar diversos centenars de peces de sílex i quarsita, destacant ganivets de doble full, puntes, raspadores, buriles, percussors etc., junt amb fragments de gots de ceràmica de cocció reductora.
Als Segalassos trobem un altre jaciment neolític i a l’ermita de l’Abellera, paratge de excepcional bellesa, també es van localitzar restes arqueològiques d’aquest període prehistòric, així com a la vora de la cova del General.
Pel que fa a vestigis del Bronze Final – Primera Edat de Ferro s’han trobat restes de ceràmica acanalada al Coll de les Forquetes, associats a un fons de cabanya.
Les restes de època ibèrica i romana tenen els seus exponents en la partida dels Rossinyols, on s’han trobat monedes ibèriques del segle II junt amb peces de molí i alguns fragments de ceràmica d’aquesta època. Segons referencies orals recollides per I. Planas, als Plans de Prades es van descobrir restes de ceràmica i mosaics d’època romana.
2.2 La dominació musulmana
La invasió musulmana de la Hispania visigoda va arribar a Catalunya entre els anys 713 i 714. En el cas del sud de Catalunya, la ciutat episcopal de Dertosa (Tortosa) va passar a mans musulmanes convertint-se en un dels centres polítics i administratius de Catalunya junt amb Ilerda (Lleida).
Per desgràcia els vestigis arqueològics d’aquest període són molt poc coneguts. A prop de Vilanova de Prades, a principis de segle, es va descobrir una tomba que podria pertànyer a un cementiri musulmà i tenim constància de restes d’habitats i tombes a la roca d’en Grinjol. Alguns topònims propers a Prades, com els pobles de l’Albiol o la Mussara se suposen d’origen islàmic i es probable que en aquella època, a l’indret que ara ocupa la població, hi hagués un petit establiment de tipus militar, una avançada de les defenses musulmanes.
2.3 La conquesta cristiana
L’anomenada reconquesta, va ocupar les últimes terres del que és actualment Catalunya a mitjans del segle XII. La política expansionista del comte Ramon Berenguer IV el va portar a conquerir les ciutats musulmanes de Tortosa i Lleida, deixant entre elles una bossa per conquerir posteriorment, que no era altra que les Muntanyes de Prades.
Després del la rendició de les ciutats musulmanes de Tortosa (1148) i Lleida (1149), el massís de les Muntanyes de Prades va quedar aïllat de la resta de territoris de Al-Àndalus. La maniobra d’estenalles al voltant d’aquesta zona especialment abrupta i difícil de conquerir tenia com a objectiu el seu aïllament en vistes a la seva conquesta. La caiguda definitiva del castell àrab de Siurana, centre neuràlgic d’aquest territori, es va aconseguir entre 1153 i 1154 amb la intervenció de quatre exercits cristians dirigits pels nobles catalans Hug Ponç i Ramon de Cervera que van entrar a Rojals, Farena i Capafonts al 1151. Bernat de Plegamans i Guillem de Claramunt pel coll de Batalla arriben al castell de l’Albiol i la Mussara. Pel sud, Guillem del Caganos entra a la zona pel coll d’Alforja i Bertran de Castellet expugna el domini musulmà des del Priorat.
Un cop vençuts els musulmans, foren deportats a terres de Lleida i de l’Ebre i es va iniciar la repoblació-colonització de la zona, convertida en el marquesat de Siurana, pertanyent a Bertran de Castellet. Al 1159 el comte de Barcelona concedeix la carta de població a Prades i sis anys després a Siurana.
L’any 1163 el marquesat de Siurana passa a mans d’Albert de Castellvell i es divideix en dos nous dominis: Les Muntanyes de Prades, sota domini d’un batlle reial i la zona occidental que passa a denominar-se baronia de Castellvell.
Al 1213 es va iniciar una pugna entre els habitants de les Muntanyes de Prades i els del Camp de Tarragona que en aquells temps estaven sota domini del arquebisbat de Tarragona. Tenim constància de la participació de gent de Prades en les conquestes de Mallorca i València en temps del rei Jaume I (1229 i 1238).
Al 1241 la baronia de Castellvell passa als Entença per contracte familiar, encara que Prades i la zona oriental de l’antic marquesat continua sota domini reial fins que el 1324 el rei Jaume II crea el comtat de Prades a favor del seu fill Ramon Berenguer.
El naixement del comtat respon a una estratègia per part reial de soscavar a la noblesa catalana part del poder i privilegis que tenia en aquell temps, per així debilitar-la al estar enfrontada a la casa reial.
Com a descendents directes del rei, els comtes de Prades detentaven la primera categoria entre la noblesa de Catalunya. Això perdurà un cop feta la permuta entre els dos germans Ramon Berenguer i Pere fins a la quarta generació. Llavors, per falta de descendents mascles, heretà el comptat una dona, Joana Gonçalva Ximenis d’Arenós, la qual, pel fet del seu matrimoni amb Joan Ramon Folch II de Cardona, entroncà amb aquesta poderosa família. Més tard el seu fill, Joan Ramon Folch III, entre els seus títols, posà en primer lloc el comtat de Cardona perquè l’havia rebut per línia paterna. El nom de Prades quedà, doncs, en lloc secundari i amb més motiu encara quan els Cardona-Prades acabaren enllaçant amb la dinastia dels Medinaceli.
Cal recordar Margarida de Prades, germana de l’esmentada Joana Gonçalva, que es casà amb el rei Martí l’Humà. Ella era una noia jove i el rei un home envellit. El fill que desitjaven no vingué i Margarida fou l’última reina de la casa de Barcelona. Després seguí el compromís de Casp, i s’entronitzà una dinastia forastera i la història de Catalunya ja no fou la mateixa.
2.4 Prades en època moderna i contemporània
Les Muntanyes de Prades durant els segles XVI i XVII van estar afectades pel bandolerisme, igual que altres zones rurals de Catalunya, cosa que va provocar la formació d’una germandat contra els bandolers a mitjans del segle XVI.
L’any 1569 el duc de Cardona va sol·licitar al comtat de Prades un total de 300 homes per fer front al bandolerisme, però no es va aconseguir la seva eradicació, de manera que l’any 1605 el batlle reial va organitzar una altra germandat.
També es va creure necessari sol·licitar l’ajuda de l’abat de Poblet i el prior d’Escala Dei i es van fer guàrdies a camins, castells i portals. Bona part dels bandolers eren realment moriscos que es van amagar a les Muntanyes de Prades després del decret d’expulsió de Felip III.
Durant la Guerra dels Segadors, el comtat de Prades fou un centre de suport de les tropes franco-catalanes. Després de l’assetjament de Prades per les tropes realistes, es va manar enderrocar les muralles.
Al 1663 Caterina, filla de Lluís Ramon Folch de Cardona, es va casa amb Juan Francisco de la Cerda, primogènit del duc de Medinaceli. Els nous senyors van tenir aquestes terres fins la desamortització de Mendizábal, encara que a finals del segle XIX encara reclamaven alguns drets i cobraments.
Sembla ser que durant la Guerra de Successió el castell de Prades es trobava arruïnat, segons es desprèn d’una noticia de 1718. Al llarg d’aquest segle la població fou perdent paulatinament el seu paper de centre comarcal.
Al llarg del segle XIX Prades fou escenari de diferents episodis de les guerres carlistes. En la primera guerra fou incendiat en 1837, cosa que torna a succeir al 1874 durant la segona guerra. De la tercera, queda la memòria d’un cap carlista, el Nen de Prades, Pere Balcells Masgoret.
3. URBANISME DE PRADES
No seria d’estranyar que el nucli de Prades tingues el seu origen en un castell musulmà del qual ara no es coneixen vestigis. El màxim desenvolupament de la població fou entre els segles XIII i XIV, sent un nucli de agitada vida econòmica com ho demostra l’existència de mercat pel cap baix des del 1200 i la celebració de fins a quatre fires de ramaderia anuals. Sens dubte Prades, en ser capital de batllia i després del comtat, era un important punt econòmic.
El nucli històric de Prades es defineix una planta casi triangular que mostra el seu origen medieval. Aquesta estructura urbana vindria donada per un costat per una distribució regular de l’espai urbà en illes de cases de planta regular, quadrades i rectangulars i la seva organització sobre la base d’un gran espai lliure, la plaça major i uns eixos viaris directament relacionats amb els portals d’accés a l’interior de la població.
A l’extrem oest, justament al punt més alt de Prades, es troba l’espai antigament ocupat pel castell-palau comtal. La seva estructura avui per avui es pràcticament desconeguda. Queden encara les restes de la capçalera i la nau de l’església d’estil romànic, la seva construcció data d’entre els segles XII i XIII. Cap a l’oest es situarien les construccions palatines, amb una estructura urbana semblant al castell de Falset, posterior seu del comtat: església amb contacte amb la població, doncs s’utilitza com a temple parroquial i als seus peus, la sala del palau. Es de destacar, com succeeix també a Falset, que el costat nord del conjunt, s’utilitza com a muralla de la població.
A l’est de la població, i també utilitzada com a capçalera a la muralla, es troba l’església parroquial i el cementiri, al seu costat una imponent plaça major, ampli espai actualment porticat. La situació d’aquest temple, separat del nucli originari de la zona del castell, ens indica un creixement baix medieval al voltant d’un nou espai, la posterior plaça Major, destinat a la celebració de fires i mercats. Aquesta activitat econòmica aniria acompanyada de la urbanització de la zona, com la creació d’un barri o raval, amb equipaments com poden ser l’església. S’ha de destacar que al seu costat s’obre un portal de la muralla.
Un tercer punt d’interès és el portal del Planet del Pont, que salva el barranc de la Font d’en Grau amb un pont, que indica un creixement urbà fins aquesta zona, donat que és una de les sortides de la població en direcció al nord. Se suposa que hi hauria quatre portals oberts a la muralla: el de l’església, el del peu del pont, un altre al castell, desaparegut i un quart al sud.
En quant a la construcció de les muralles de Prades, es conjectura que es tracta d’una edificació datada a la baixa edat mitjana, potser relacionada amb el naixement del comtat de Prades al 1324, encara que les obres es van allargar al menys fins el segle XV, com es desprèn d’una ordre reial de Martí I en la que s’autoritzava el gravamen del pa, vi i carn durant quatre anys més per obtenir fons per les obres. Els vestigis que han arribat fins a l’actualitat mostren una important construcció de carreus amb torres de planta rectangular o quadrada i portals com el de l’església. La zona de muralla de llevant es la millor conservada i ha estat restaurada. Al sud de la muralla queden poques restes, potser degut als desperfectes ocasionats per la Guerra dels Segadors al segle XVII.
Podríem diferenciar dues grans zones urbanes, en la primera, al voltant del castell i punt de referència més alt, se situa el primitiu nucli feudal associat a aquesta edificació militar. Les illes de cases són més aviat allargades i amb una distribució amb parcel·les també allargades. La segona zona està situada al voltant de la plaça, amb una distribució en illes molt més grans i unes parcel·les igualment més grans i menys allargades. El traçat de les vies de comunicació, i per tant l’enllaç amb el dos portals de la muralla, comporta la urbanització associada a aquests passos, com són els carrers de Sant Antoni, Nou del Pont i el carrer Major.
La declaració de la vila de Prades com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) amb la categoria de conjunt històric (Resolució de 12 de febrer de 1993, DOGC núm. 1732, de 14.4.1993), ha aportat una eina legal bàsica per la protecció d’aquesta població. La catalogació d’edificis i la delimitació de l’entorn de protecció s’han convertit en elements a tenir en compte amb vistes a futures intervencions tant de tipus urbanístic com patrimonial. Les restes del Castell de Prades (s. XII) i el Portal Fortificat (s. XIV-XV) també gaudeixen de la catalogació (BCIN).
Aquest nucli es conegut també com la Vila Vermella, perquè molts dels seus edificis han estat construïts amb pedra d’aquest color, originaria de la zona.
Malgrat la importància del conjunt de Prades, s’ha de tenir en compte que la actual fisonomia de les construccions de la població és del segle XIX, doncs fou cremada dues vegades durant les guerres carlines. Així són pocs els edificis de clara època medieval o moderna, encara que conserven vestigis, com arcs a l’interior d’altres. L’estructura urbana sí que respon als orígens medievals de la població i la seva evolució al llarg dels segles.
4. PERSONATGES
Matrimoni Margarida Prades
4.1 Margarida de Prades (1387-1430)
Reina de Catalunya i Aragó, segona muller del rei Martí l’Humà, filla de Pere de Prades i de Joana de Cabrera, era besnéta del rei Jaume II. S’educà a la cort de la reina Maria de Luna, on residí almenys des de 1399. En plantejar-se el problema de la successió, Martí l’Humà la preferí a Cecília d’Aragó, germana del comte Jaume II d’Urgell, i s’hi casà el 17 de setembre de 1409, amb la benedicció del papa Benet XIII. Restà vídua pocs mesos després sense haver aconseguit la desitjada descendència. La joventut de Margarida de Prades i la seva formosor física i moral que ens han ponderat amb termes encomiàstics, gairebé hiperbòlics, escriptors que la conegueren personalment, ben acompanyades per un esperit conreat i una intel·ligència alada, convertiren la reina vídua de Martí l’Humà en el motiu d’una veritable cort d’amor i d’honor, esdevenint el centre i l’àrbitre de juntes literàries que, a desgrat de com ens han arribat de fragmentàries les referències, hom endevina de notòria qualitat per les persones que la prestigiaren amb la seva categoria.

El 1415 contragué un nou matrimoni canònic, però secret, per tal de no perdre la dignitat de la reina i les rendes corresponents amb Joan de Vilaregut i Álvarez de Haro, del qual tingué un fill el 1416, Joan Jeroni Vilaregut. Vers el 1420 potser perquè això es divulgà, es retirà amb el seu marit al monestir de Valldonzella, on restà de nou vídua; el 1428 professà com a monja al mateix monestir, que regia la seva tia Constança de Prades. De Valldonzella, Margarida va passar al monestir de Bernardes de Bonrepòs, a l’alt Priorat, prop de la Cartoixa de Scala-Dei, del qual fou abadessa a partir de 1428. Allí morí Margarida, essent abadessa, havent atorgat testament davant del notari de Barcelona Antoni Vinyes, a la vila de Prades, el dia 10 de gener de 1430. Les restes de Margarida foren enterrats a Bonrepòs, i més tard traslladats a Santes Creus.
Font: Margarida de Prades – Eufemià Fort i Gogul
Llibre de Prades-Torrell de Reus i Ignasi Planas
Bernat Boïl
4.2 Bernat Boïl (1445-1505)
Era aragonès, nat a Tarassona el 1445. En la història el trobem diplomàtic i eclesiàstic, secretari de Ferran el Catòlic de la Corona d’Aragó. Es féu ermità de Montserrat (1481) i fou superior dels ermitans (1482). Fet mínim de l’orde de Francesc de Paula (1491), introduí aquest orde a la Corona d’Aragó. A petició del rei, fou nomenat primer vicari apostòlic de les Índies Orientals (1493) i acompanyà Colom en el seu segon viatge a Amèrica.
Boïl cercava aixopluc a les Muntanyes de Prades (1484) on més tard seria edificada l’ermita actual de l’Abellera (segle XVI). Havia abandonat Montserrat perquè les deserts de Prades i el Montsant s’adien al seu temperament de contemplatiu i on volia fundar una comunitat amb la protecció del comte de Prades, però la providència l’havia escollit per a majors destins i abandonà aquell refugi, on fou bastida l’actual ermita.
Del relleu de B. Boïl n’hi ha la constància doncs figura a la Galeria de Catalans Il·lustres de l’Ajuntament de Barcelona. Al peu del monument de Colom hi està plasmat junt a un indígena tot el qual significa el lligam de l’època que tingué l’il·lustre personatge.
Al pati de l’ermita de Prades hi ha una làpida commemorativa del seu pas. Després d’uns anys de retorn d’Amèrica per a donar compte de la seva missió als reis catòlics, va retirar-se al Monestir de Sant Miquel de Cuixà, essent nomenat abat perpetu. Morí l’any 1505/7.
Font: Llibre de Prades-Torrell de Reus i Ignasi Planas
4.3 Mateu Fletxa, el Vell (1485-1553)
Nasqué a Prades el 1485. Compositor memorable del renaixement musical a Catalunya. La música anava aparellada al luxe de les cerimònies de la reialesa, tenint conseqüències agreujades pel fet que la noblesa no va exercir el mecenatge. Els músics es veien obligats a emigrar a altres terres i els que no ho feien es trobaven amb dificultats per al conreu de la música profana. Tot això succeeix durant el renaixement, quan la música fa uns progressos fonamentals, allunyant-se del món medieval per entrar definitivament en la mentalitat moderna: la polifonia agafa el doble vessant profà i religiós, arribant a dues conquestes essencials: l’harmonia i la tonalitat; apareix el concepte d’autor individual. Llavors es poden esmentar aquestes figures Mateu Fletxa el Vell, creador de l’ensalada i obres a veus de caràcter popular. Fou mestre de capella de la catedral de Lleida, on havia estat cantor, i els anys 1544-1548 fou mestre de les infantes Maria i Joana filles de l’Emperador Carles V. Alguns indicis fan pensar que després es va traslladar a València, on va assumir la direcció de la Capella del Duc de Calabria. De fet al menys tres de les seves obres apareixen vinculades a l’esmentada Capella (Cancionero del Duque de Calabria, també conegut com Cancionero de Uppsala).
Les Ensaladas
En acabar el seu mestratge a la Cort espanyola entrà al Monestir de Poblet on acabà els seus dies als 72 anys el 1553. Les Ensaladas van ser recopilades i publicades a Praga el 1588 pel seu nebot Mateu Fletxa el Jove. De les onze que va composar només sis (El Jubilate, La Bomba, La Negrina, La Guerra, El Fuego i La Justa) ens han arribat complertes. Les Ensaladas són unes composicions en part semblants a les mascherate dels italians, però amb la finalitat especial de cantar el naixement de Jesucrist. Són escrites amb un gran humor i amb fina ironia, emprant una mena de textos, llenguatges i dialectes. En la Negrina es pot observar que és emprat el castellà, el llatí, el català, el gallec i un llenguatge estrany en el qual s’hi troben reminiscències de la parla dels gitanos, barrejat amb una mena de dilecte andalús o parlar amanerat dels negres.
Fletxa a desgrat de passar temps en oblit, avui capelles polifòniques l’han posat en el seu repertori, així com l’Orfeó Català, i avui és notable el seu reviscolament.
Font: Llibre de Prades-Torrell de Reus i Ignasi Planas
4.4 Mateu Fletxa, el Jove (1530-1604)
Nascut a Prades el 1530. Nebot de Mateu Fletxa el Vell. Compositor. Format a la Cort castellana, prop del seu oncle i del successor d’aquest Bartolomé de Escubero. Actuà com ajudant de capella de les infantes Maria i Joana. Abandonà la Cort el 1558, ingressant a l’orde carmelità a València. Resideix a Itàlia. El 1564 era capellà de l’emperadriu Maria, muller de Maximilià II; l’emperador Rodolf II li premià els seus serveis al seu pare nomenant-lo abat de Thianny (Plattensse, Hongria). El 1551 consta per darrera vegada entre els membres de la capella imperial. Els anys 1570-1586 féu un viatge a la península ibèrica amb el fi de reclutar cantors per a la capella imperial. La major part d’obres seves foren editades a Venècia i Praga, destacant-se diverses obres de música polifònica. La darrera col·lecció conté vuit ensalades de Fletxa el Vell, i tres de pròpies. El seu nom i prestigi acreixent el fan destacar en aquell país tan llunyà de la vila de Prades. Deixà una part de les seves obres manuscrites.
Felip II el nomena el 1599 abat de l’Abadia benedictina de La Portella (Solsonès) fundada el segle X, la qual va anar decaient durant el segle XII restant un claustre i l’església del s. XI, on Fletxa acabà els seus dies el 1604.
Font: Llibre de Prades-Torrell de Reus i Ignasi Planas
Goigs de Beat Joan de Santa Marta
4.5 Beat Joan de Santa Marta (1578-1618)
A la vila de Prades de l’Arquebisbat de Tarragona, nasqué el beat Joan el 1578, i als vuit anys va ser admès a l’escolania del temple del Pilar de Saragossa, vestint l’hàbit franciscà de la província dita de Sant Jaume, el 1607. Passà al Japó el mateix any. Va aprendre amb perfecció la llengua del país, escrivint alguns tractats per a refutar el errors dels gentils; fervorós predicador de l’evangeli, després de sofrir presó, fou degollat per la fe a Meaco, el dia 16 d’agost. Pius IX el beatificà el 7 de juliol de 1867.
Font: Llibre de Prades-Torrell de Reus i Ignasi Planas.
Llibre de Robert Vallverdú sobre ‘El nen de Prades’
4.6 Pere Balcells i Masgoret. El Nen de Prades (1855-1875)
La proclamació d’Alfons XII, fill d’Isabel II, com a rei d’Espanya tingué efectes negatius per a la causa carlina. El Carlisme ja no combat els poders sorgits de la revolució, com eren la Monarquia amadeista i la República. Però alguns voluntaris decidiren continuar la lluita i resistir l’enemic, més per disciplina que per convicció de victòria.
És precisament en aquesta última etapa on hem d’ubicar el personatge de Pere Balcells i Masgoret, més conegut com El Nen de Prades, per la seva curta edat, que actuà per les terres del Baix Camp i Priorat, principalment. La família de Pere Balcells Masgoret provenia de la Granadella. Vivien a Prades i es dedicaven a fer de pastors i a treballar a jornal per a altres.
En Pere, als 17 anys va decidir allistar-se a la causa carlina, i malgrat la seva joventut i analfabetisme, va arribar a capitanejar una important partida d’homes, i fins i tot, a desplaçar a d’altres caps.
El seu nom comença a sentir-se amb molta insistència durant el període de juliol de 1874 fins a l’abril de 1875. Durant aquests mesos les activitats guerrilleres del Nen es produeixen per tot el Camp de Tarragona. Actuava fonamentalment pels pobles de la muntanya: Prades, Albarca, Cornudella, Poboleda, Capafonts, La Febró, Alforja, Les Borges, l’Aleixar, Vilaplana, Maspujols, Reus… Els seus enemics el van arribar a anomenar també el “Pastor de Prades” o el “Tigre del Priorat”.
Era molt actiu. Normalment actuava pel seu compte, però quan la força carlista havia de fer una acció important s’ajuntava amb altres partides com les de Grau de la Morera, Massagué, Alemany, Mas d’en Mestre, Moore o Tristany. Tots aquests capitostos coneixien el territori per on es movien, cosa que els resultava vital a l’hora de buscar amagatalls i deslliurar-se de l’exèrcit liberal, més nombrós i millor equipat. Va acabar la seva curta vida, amb motiu d’una bala que va rebre en una topada amb les forces contraries a Xerta, el 21 d’abril de 1875. (Èlia Maixé Sopeña)
4.7 Escriptors i artistes que van trobar la inspiració a Prades
Diversos artistes i escriptors han trobat la inspiració en aquestes contrades, tot seguit en relacionem els més destacats:
Joan Miró: “Prades, el poble” (1917) Nova York The Salomon R. Guggenheim Foundation
“Carrer de Prades” (1917) Col·lecció particular
Guerau Mutgé: “Prades i l’Abellera”
J.V. Foix: “Si jo fos marxant a Prades”
Josep Aladern: “L’Ermita de l’Abellera”
Ramon Muntanyola: “Vila Vermella”
Melcior Font: “Els Goigs de la Mare de Deu de l’Abellera”
Joan Perucho: “Incredulitats i devocions”
Antoni Rovira i Virgili: “Teatre de la natura. Teatre de la ciutat”
NOTA:
Dades extretes de la següent relació bibliogràfica:
Ramon Amigó, Noms de lloc i de persona del terme de Prades (Reus-Prades, Associació d’Estudis Reusencs-Ajuntament de Prades, 1985).
Ramon Amigó, El Tràfic amb el fred, al camp de Tarragona: segles XVI-XIX (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002).
Antoni Jordà Fernández, Guia de Prades (Tarragona: Diputació de Tarragona, 2014).
Eduard Juncosa Bonet, Carta de població de Prades (Prades: Ajuntament de Prades, 2009).
Ignasi Planas de Martí, Les Muntanyes de Prades: un model d’ordenació d’àrees marginals (Valls: Institut d’Estudis Vallencs, 1988).
Josep M. Planas Pujol, Vila Vermella. Relats d’hivern: carboners, caçadors, tofonaires (Reus: Pragma, 2005).
Salvador Torrell Eulàlia [Torrell de Reus]- Ignasi Planas de Martí, Llibre de Prades (Prades: Ajuntament de Prades, 1982).